6. L'endemà

Posar-se a dormir en un llit que no és el meu ho he fet moltes i moltes vegades durant els meus 66 anys que tinc ara. Però el llit on dormia a Capçanes deu ser un dels primers llits que jo vaig provar fora de casa quan era un infant. No en tinc un gran record perquè mai he tingut dificultat en adormir-me. Més ben dit, jo sóc dels que abans d’acabar-se de tapar amb el llençol o la manta ja hem començat a dormir.

L’endemà al matí, tot em semblava diferent. Quan em despertava ja era de dia, vull dir, que ja feia estona que el sol escalfava. No recordo gaires dies grisos a Capçanes. En general, els meus dies a Capçanes eren d’una llum espectacular, molt assolellats, extremadament assolellats, fins al punt de fer-me mal als ulls. No és que em fos impossible mirar el sol, és que era impossible que durant les hores del migdia pogués mirar sense dificultat qualsevol cosa si no era refugiant-me en una ombra.

La primera cosa que feia al saltar del llit  —saltava perquè era petit i el llit era bastant alt— era rentar-me. I això ja representava la primera sorpresa del dia perquè ho havia de fer en una palangana, on la mare hi tirava aigua amb una gerra. Era molt diferent de casa i la falta de costum feia que tirés força aigua per terra. Però com que només em rentava la cara i les mans, aviat enllestia. Després de vestir-me, començava a refer el camí de la nit anterior i aquell era el moment d’observar les coses que no havia vist en la foscor i mig adormit. 

Abans d’arribar a l’escala calia passar per la sala on hi ha el balcó que dona a la façana i al carrer. Aleshores els porticons eren mig tancats i al passar pel davant la mare els obria per veure-hi millor i perquè ja no quedava ningú més dormint. Baixàvem les escales i anàvem al menjador, on normalment ens trobàvem amb la padrina, que ja feia estona que estava desperta. Després dels petons habituals, que en el cas de la padrina eren molt sorollosos tot i que ja no tenia dentadura, jo quedava atrapat per la seva figura i fixava sobre ella era mirada persistent.

La padrina era la mare del meu pare. I era la mare de nou fills més. Això no em quadrava amb el que veia. La padrina era una dona petita, molt petita. Com era que una dona tan petita podia ser mare de deu fills? I era una dona arrugada, molt arrugada. Jo la vaig conèixer quan la padrina ja era gran. Gran d’aquella època, quan les padrines vestien totes de negre i portaven un mocador, també negre, al cap. En ella tot era petit. Menys el cor. Perquè per tenir deu fills, a principis del segle XX, amb les condicions d’un poble rural del Priorat, calia tenir un cor molt i molt gran i generós. 

La padrina, és a dir la meva àvia paterna, ho era d’una bona part dels seus néts. Però a Capçanes jo sempre vaig sentir nomenar padrina a totes les iaies. És el costum del país i mai em vaig qüestionar perquè li havia de dir padrina si jo ja en tenia una a Barcelona. El sol fet de ser la mare del meu pare m’era totalment suficient per tenir-li devoció. I, a més, m’atreia sobre manera per la seva veu dolça i suau, per la seva economia dels gestos i moviments, amb els que semblava no alterar-se mai. Portava un vestit llarg i un davantal —també llarg— per sobre, sempre negres o foscos. De tant en tant aixecava la mà fins el cap i es posava el mocador al seu lloc, tapant els seus cabells al màxim. Passava moltes estones asseguda, però havia d’aixecar-se sovint per fer una cosa o altra, ni que fos anar fins el seu llit, agafar un mocador i tornar al menjador.

Jo l’observava mentre menjava l’esmorzar. La cuina era al costat mateix del menjador. Una cuina estreta i allargada, amb una finestra que donava darrere de la casa. S’accedia al darrere per una porta al fons, més enllà de la cuina, que donava directament sobre el corral de la casa, d’uns pocs metres quadrats, barrats per una alta paret. Més enllà hi havia un camp d’ametllers. L’esmorzar no era ben bé com el de casa perquè la tia Cinta treia algun dels seus pastissos de cabell d’àngel o l’havia anat a comprar abans que ens despertéssim.

Però jo no he sigut mai de fixar-me massa en el que menjo, principalment si el que menjo està bo, però l’endemà de l’arribada la tia Cinta procurava tenir amb nosaltres els màxims compliments.

 

Després d’esmorzar començava un passeig pel poble, que com a mínim volia dir que aniríem a veure els cosins de Ca la Tendera i al tia Maria i l’oncle Joan. Ca la Tendera estava molt pròxima de cal Guarda. Sortíem al carrer i havíem d’anar carrer avall fins a la Plaça Vella, que era a tocar. La plaça a més de vella també és petita. Més aviat es podria dir que és un espai del mateix carrer que s’ha fet més ample. A l’altra banda de la plaça sortia un altre carrer, molt curt, i per la dreta començava un altre carrer amb una pronunciada baixada. La casa de l’altra cantonada des d’on nosaltres baixàvem era Ca la Tendera.

Allí hi vivia un cosí del pare, en Josep de Ca la Tendera. Era més o menys de la seva mateixa edat però potser una mica més baix, també més prim i encara més morè. Però la seva morenor era de treballar el camp, de fer de pagès. Era un home molt seriós, però quan veia el pare la seva cara es transformava i els seus braços s’obrien per abraçar-lo cordialment. Jo era petit i no recordo com reaccionava jo ni que feia, però sí que recordo molt bé la cordialitat de la visita.

En Josep estava casat amb la Rosalia. Avui és una de les dones més velles de Capçanes, però quan era jove em feia molt de respecte. Era més alta que en Josep, tenia una presència que omplia, i destacava la seva veu prima, aflautada i molt dolça. Ara, cada vegada  que baixem a Capçanes, si veu la porta de casa oberta passa a saludar-nos. I molt sovint som nosaltres qui anem a visitar-la. A la seva vellesa, malgrat les seves malalties i les xacres de l’edat, continua essent una dona encantadora, familiar, dolça, I entranyable.

En Josep i la Rosalia van tenir tres fills: Josep, Pere i Ramon. En Josep i jo érem més o menys de la mateixa edat. En Pere era un parell d’anys més petit que nosaltres. I més petit encara era en Ramon. Quan jo romania a Capçanes diversos dies sempre jugava amb ells. Amb ells i també amb altres nois del poble. En realitat, d’haver jugat amb el Ramon no me’n recordo gaire, més ben dit gens.

La segona visita obligada, o la primera —això si que no ho recordo i és ben bé igual— era a casa de la tia Maria. La casa era molt pròxima, camí dels horts, en la baixada comentada abans. Recordo que era molt jove, bastant més que els pares, i molt, molt activa, cridanera i riallera. També recordo que molt sovint visitava la padrina i a tots els qui érem a cal Guarda, crec que diverses vegades cada dia.

Jo la veia una dona tan jove i divertida que em xocava una mica en aquell ambient rural. Les seves riallades eren sonores, encomanadisses. Tots rèiem de les bogeries que deia i explicava. El pare, especialment, rejovenia al seu costat.  I tot en un instant, d’una revolada. Perquè tan aviat com arribava tornava a marxar. Durant molts anys va ser serventa a la casa del metge i batlle del poble, Pere Blanch.

Després d’aquestes visites familiars ja tenia permís per anar a jugar. Com que no coneixia ningú més del poble, els meus companys de joc eren en Josep i en Pere. Anava amb ells a tot arreu, per dins i pels afores del poble. Amb ells i amb altres nois d’aproximadament la mateixa edat. A partir d’aleshores només tornava a Cal Guarda per dinar, berenar, sopar i dormir.