4. Glopades de fum

Els viatges a Capçanes començaven a l’estació de França o a l’estació del Passeig de Gràcia. A mi m’agradava més l’estació de França perquè era més monumental. No podia abastar-la amb la mirada. Però tot hi era tan gran! En canvi jo em sentia ben petit i estava nerviós. No sé si notava els nervis dels pares, especialment de la mare, o bé era jo qui els feia posar nerviosos.

Entràvem al vestíbul de l’estació  per unes portes molt grans i allí calia comprar els bitllets. Molt sovint hi havia cues bastant llargues. Ara penso que els nervis deurien aparèixer en aquell mateix moment. Quan ja érem dins de l’estació, els pares sempre miraven el gran rellotge que es veia des de tot arreu. Sovint havíem de córrer per cercar la via on era preparat el tren que calia prendre, com si ens faltés el temps. Després, una vegada pujats al tren, ja no calia córrer, només esperar que el tren iniciés la seva marxa.

Els trens eren de vapor, és a dir, portaven una màquina que treia fum. Els trens eren molt llargs i estaven formats per diversos vagons. Pujàvem al vagó per unes escales difícils, amb uns esglaons molt alts i molt verticals. Els vagons tenien tots un passadís molt llarg, amb moltes finestres, i de l’altre costat tenien molts departaments. Cada departament tenia vuit seients, repartits a banda i banda de l’espai. A l’altra banda de la porta hi havia una finestra. Els seients eren molt incòmodes i això feia que arribéssim molt cansats.

Arribada l’hora exacta, el cap d’estació donava l’ordre al maquinista. Embolicada en el seu pal, portava una bandera vermella, que aixecava enlaire i feia baixar amb un moviment de braç, alhora que feia sonar un xiulet. En aquell moment el tren iniciava la seva marxa i era l’inici d’una nova aventura.

El tren trigava molt a deixar Barcelona. Durant molta estona veia passar cases, moltes cases, fins que de repent les cases desapareixien i es convertien en un paisatge. Un paisatge que primer es convertia en platja, que de repent s’amagava perquè el tren entrava en un túnel, i apareixia i desapareixia de manera intermitent, i més tard desapareixia perquè anava fent-se fosc i per la finestra només veia els llums de les cases que ja no distingia.

Al pas pel túnels calia tancar les finestres, perquè si no ho fèiem el fum de la locomotora entrava als vagons i ens empessàvem glopades de fum, que ens feia tossir. En el trajecte de Barcelona a Capçanes, passàvem diversos túnels, però n’hi havia un especialment perillós. Era perillós si els viatgers badaven. És el túnel de l’Argentera, quan falta poca estona per arribar a Capçanes.

Aquest va ser el túnel més llarg de l’estat espanyol des del 1890, quan es va inaugurar, fins l’any 1957, quan s’inaugurà la línia de Zamora a Galícia. Té una llargada de 4.043,73 metres i fou una importantíssima obra d’enginyeria a la seva època. El director de les obres fou Eduard Maristany, a qui Alfons XIII concedí el títol de Marqués de l’Argentera. No és per casualitat que a Barcelona el carrer o avinguda on hi ha l’estació de França porti el nom de Marqués de l’Argentera.

La seva entrada és a un quilòmetre abans de l’arribar a l’Argentera i per aquest motiu es coneix amb el seu nom. La sortida és a un quilòmetre de La Torre de Fontaubella,  i mig quilòmetre més lluny hi ha l’estació d’aquest poble, al costat de la carretera que, passant per Pradell de la Teixeta, enllaça el poble amb la carretera nacional 420.

Quan era petit arribava ben adormit. Era dins del túnel o poca estona després, quan el tren passa per Marçà i abans d’arribar a Capçanes fa una bona excursió fins a dibuixar un bon barret. Els pares tenien una feinada per despertar-me, però quan finalment el tren parava a l’abaixador de Capçanes, ja estava prou despert com per baixar del vagó amb molta dificultat.

El pare sempre explicava que quan es va dissenyar la línia fèrria els propietaris de les terres per on calia que passés la via no ho tenien prou clar i alguns es negaven a vendre les terres. I com que alguns pobles van posar moltes dificultats per posar-hi una estació, finalment alguns es van quedar sense estació o només amb un abaixador. Això explica que per la capital de comarca, Falset, no hi passi el tren i l’estació més pròxima sigui a tres quilòmetres, la de Marçà-Falset.

També és per aquest motiu que des de Marçà la via fa una gran volta i va a cercar la carretera nacional per després aproximar-se al seu recorregut natural, passant pel túnel de la serra d’Espasa, d’on surt amb una corba que encara es nota quan el tren arriba a l’abaixador de Capçanes. És per aquest motiu que el ten s’atura inclinat cap el cantó oposat a l’andana, i això fa que l’escala quedi apartada i molt elevada. Això es notava molt més abans, quan les escales eren tan perpendiculars i elevades.

Arribats a Capçanes i després de baixar del tren, mentre aquest reiniciava el seu camí, nosaltres iniciàvem el camí cap a Cal Guarda. L’escassa llum de l’època em produïa una sensació de misteri difícil d’explicar. El que viuria des d’aleshores era encara més misteriós, però aquest tema mereix un comentari a part.