7. Naltros, valtros i aqueta

Per sorprenent que pugui semblar, una de les coses que més em sorprenien quan era petit i arribava a Capçanes era la forma de parlar. Vull dir que de tant en tant no entenia algunes paraules i perdia el sentit del què deien les persones grans. D’altres paraules sí que les interpretava bé, tot i que no entenia perquè no les deien com jo creia que s’havien de dir.

«Naltros», «valtros» i «aqueta» són tres de les poques, d’entre les rares paraules que no entenia, que sí sabia interpretar. Les interpretava bé ja que no és gaire difícil entendre-ho, però el que no entenia era el perquè la gent de Capçanes, i el pare i la mare quan estàvem allí, parlaven d’aquella manera.

Per un nen de Barcelona, aquelles paraules i d’altres que no entenia, gairebé semblaven d’un altre idioma o com a mínim una variant del català. I en això no estava equivocat, encara que ho vaig entendre molts anys més tard. Va ser l’any 2000, quan en el transcurs de la festa dels Jocs Florals de Torroja del Priorat vaig assistir a la presentació d’una novetat editorial: Aproximació geolingüística als Parlars del Priorat, obra de Pere Navarro Gómez, professor de Filologia Catalana.

 

 Però mentre vaig ser un infant em costava molt més entendre paraules com «trumfes», «bajoques» o «fesols» quan em preguntaven si en volia per dinar, i els pares no hi eren per explicar-me ràpidament el significat. Com que jo posava una cara de no haver comprès, ràpidament tenia l’oportuna explicació de la tia Cinta, de l’oncle Blai o d’en Joan, si era a casa.

En Joan no sempre dinava a casa, perquè aleshores encara era «fadrí» i es feia un tip de treballar. Com que Cal Guarda no va posseir mai gaires terres, i el cultiu majoritari a Capçanes és la vinya, en Joan es passava bona part de l’any «espollant» i «esperonant» pels pagesos més importants del poble. I si el camp era lluny, s’emportava el menjar i no tornava fins a mitja tarda.

A Cal Guarda, les sorpreses podien tornar a l’hora dels postres com quan, per exemple, em preguntaven si m’agradava el «préssic» o si preferia «séndria». Al vespre recordo haver menjat llesques de pa amb «tomata» i fuet i, com que era època estiuenca, amanides amb molta ceba i «prebina». Algunes vegades veia que la padrina menjava diferent dels altres i és que el seu àpat consistia en una sopa de «timó» amb pa sec i «badejo» bullit.

  Aquesta dificultat d’entendre algunes paraules que només sentia a Capçanes no es reduïa a l’àmbit casolà, a Cal Guarda. Quan, amb en Josep i en Pere de Ca la Tendera, anava a passejar pels voltants del poble amb altres nois podia veure com alguns d’ells eren uns veritables experts en caçar «fardatxos» i també a buidar nius de «moixons». Si per un casual els nostres passos ens dirigien a Les Canals, abans d’arribar-hi ja sentíem el cant de les «culleretes».

 I si sortíem després d’alguna pluja d’estiu, ens trobàvem «tolls» enmig dels camins i sovint havíem de pujar pels «màrgens» si no volíem mullar-nos els peus i les espardenyes. Quan els «tolls» eren petits podíem trepitjar-los i aleshores l’aigua agafava aquell color rogenc característic d’alguns indrets de la comarca i que composa  el nom d’algun poble, com ara el Masroig. Si quan decidien tornar a casa ja començava a fosquejar, podíem veure les més puntuals «ratapanades» iniciar els seus vols a la caça de l’abundant «rendilla».

Amb el temps vaig descobrir que a l’entrada de Cal Guarda sempre hi havia un «poal» amb aigua fresca. Quan arribava assedegat, perquè venia corrent per no fer massa tard a l’hora de dinar o de sopar, aixecava el «poal» per beure a galet, però indefectiblement acabava ben mullat perquè el raig d’aigua m’omplia la boca en un instant i no podia empassar-me tanta aigua en una glopada.

En un altre racó de l’entrada, darrera la porta, també hi havia una «galleta» i una «granera». Normalment, quan en Joan tornava de feinejar amb la mula i passava per l’entrada per baixar a la quadra, deixava part de la brutícia que portava a les potes per l’enrajolat de l’entrada. Aleshores, amb la «galleta» tirava una mica d’aigua pel terra i amb la «granera» treia la «brossa» del mig del pas.

Encara que pugui semblar que tiro de llibre per allargar-me, això només seria cert si ara expliqués que al Priorat a més de «fardatxo» hi ha altres quatre maneres: «esfardatxo», «llangandaix», «llargandaix» i «lluert» per anomenar una mateixa cosa. I podria seguir i  seguir. En realitat el que només volia explicar és que, quan encara era un nen, em semblava molt estrany que a Capçanes parlessin diferent de Barcelona.

Va ser molt més tard quan vaig aprendre que la variació geogràfica de la llengua catalana descansa sobre criteris fonètics que la divideixen en dos grans blocs, l’occidental i l’oriental. Però el pas entre els dos blocs dialectals no es produeix d’una manera brusca sinó gradual i és per aquest motiu que no hi ha un límit clar entre els parlars del català occidental i els de l’oriental. De fet, la diversitat de criteris utilitzats en la divisió geogràfica del català ha fet possible que diferents lingüistes hagin ubicat de manera diferent els límits entre els dos grans blocs, i precisament aquests límits passen pel Priorat.

Per exemple, mossèn Alcover va incloure la Torre de Fontaubella al català oriental i Pradell de la Teixeta a l’occidental. En canvi, Pere Barnils assignà Falset al bloc oriental. Posteriorment, la majoria d’autors ubiquen la comarca del Priorat en el bloc occidental. El que a mi em sembla evident és que Capçanes i tot el Priorat està en els límits dels dos grans blocs dialectals i és per aquest mateix motiu que la varietat i la riquesa del llenguatge d’aquesta terra és encara avui un dels seus millors tresors. 
De fet, nosaltres, la nostra família de Cal Guarda, hem enriquit una mica més aquest tresor, perquè la família es va estendre pel territori i així també es va ampliar i enriquir el nostre vocabulari i el coneixement de la nostra llengua. En Blai, la Pepa, el Pere, l’Hortènsia i la Maria sempre han viscut al Priorat i a Tarragona (capital i província), mentre que el Joan, el Jaume, el Sisco, la Rosalia i la Júlia van establir-se a Barcelona i al Prat de Llobregat. A més, al casar-se la Júlia amb el Pere, que parlava tortosí de La Sénia, encara van augmentar més l’àmbit de les varietats dialectals de la família de Cal Guarda. Aquesta és una de les nostres riqueses.