5. L'arribada

L’arribada a Capçanes, després del llarg viatge des de Barcelona, a la dècada del 1950, per mi era com iniciar una autèntica aventura de por. El factor primordial d’aquesta aventura era la foscor. Després, una vegada arribats al destí, cal Guarda, tot canviava i ja em sentia segur.

A la baixada del tren, enmig de l’andana de l’estació que hi havia al poble (ara només és baixador), la foscor ho penetrava tot. I és que la llum, a la dècada del 1950, era d’una potència tan escassa que només arribava a il·luminar uns pocs metres enllà. Això si no és que els fanals estaven mal situats i ferien la vista perquè enlluernaven.

Sortíem de l’estació, i deixàvem enrere aquell edifici vermell característic de totes les estacions de tren, encara que amb aquella foscor no me n’adonava ni del color, ni del rètol, ni del rellotge, ni de res. Per mi, aleshores, sortíem de l’estació i avançàvem en direcció a les primeres cases del poble, encegats pel fanal que penjava de la primera cantonada. La llum de l’estació que deixàvem a l’esquena ja no ens ajudava gens, quedava totalment somorta. Aquella llum que m’enlluernava no m’agradava gens.

Les primeres cases i el carrer més pròxim de l’estació només són a uns cent metres. Començàvem a caminar per aquell carrer sense asfaltar, ple de pedres i que feia pujada, de nit, i jo només procurava no ensopegar. Solament mirava el carrer, el terra del carrer, i no veia res més. De tota manera, poc podíem veure amb aquelles bombetes que no feien llum.

Quan arribàvem a la font pública ja respirava millor. Havíem arribat al punt més alt del recorregut que ens calia fer. Això ho vaig descobrir més tard, anys més tard. Una mica més lluny, però no gaire, el carrer estret i fosc pel que caminàvem s’obria i aleshores no només veia una gran escalinata per un costat i una plaça per l’altre sinó també m’adonava que allí hi havia més llum, molta més llum que arreu del recorregut.  

 

 Plaça de l’Ajuntament, que és l’edifici del fons a la dreta.

No va ser fins més tard, quan ja era més gran, que vaig entendre el motiu de tanta llum. Però no era per gaire estona perquè des d’allí iniciàvem un inesperat i pronunciat descens i girant ràpidament a l’esquerra encaràvem el carrer de cal Guarda, més fosc i més estret que tots els anteriors. Però el pendent ja no era tan pronunciat, i el nostre destí ja era molt pròxim.

A la meitat del carrer ens paràvem davant d’una porta i això era senyal que ja havíem arribat. En aquell temps jo no sabia on érem, vull dir que no sabia quina era la situació de cal Guarda dins del poble, però sabia que per fi ja érem davant de cal Guarda.

La porta era gran, de fusta, ample i rectangular a la part de baix i rodona a la part superior. Quan arribàvem, encara que ja era fosc, la porta no era mai tancada. El pare l’empenyia amb força, i des de l’entrada fosca estant cridava: «A Maria», amb una cantarella peculiar, mig afirmativa mig interrogativa. Als pocs segons, si el pare havia cridat prou alt i no li calia repetir la salutació, des de l’interior sentíem moviment i soroll de passos que venien a trobar-nos. De cop apareixia la silueta de la tia Cinta, que encenia el llum de l’entrada, també d’escassa potència.

Recordo la seva figura, entre astorada i sorpresa, amb poca capacitat de reacció. Primer es queixava que no haguéssim avisat que hi aniríem i després no sabia què podria donar-nos de sopar. Tot això ho expressava mentre ens petonejava i a la Pilar i a mi ens deia que havíem crescut molt i que ja érem molt grans. A mi em produïa un sentiment difícil d’explicar veure que tenia la mà esquerra com encarcarada. M’havien explicat que de jove feia de pastissera i que de tant fer pastissets li van quedar els dits amb aquesta estranya posició. La dolçor també se li havia encomanat a la veu, perquè parlava molt fluixet, amb una cantarella que sempre em sorprenia. I com els pastissets que acaben devorats, la tia Cinta s’amollava a la nova situació esperant de satisfer-nos.   

Mentrestant, venint lentament des del menjador, també sortia fins a l’entrada l'oncle Blai. El que primer li veia era el seu ample front i després la cara se li estrenyia fins acabar en una estreta barbeta, com un triangle girat avall. Tenia dificultats per caminar, car ho feia amb l’ajuda d’una gaiata i gairebé arrossegant els peus, i més tard vaig saber-ne la causa. La seva veu era potent però la regulava molt bé i em semblava afectuosa. S’estimava el pare i els seus petons eren sonors. Però sobretot sempre el veia feliç i content. Recordo el seu somriure permanentment burleta i la seva sonora riallada.

 Dibuix original meu, desitjant reproduir el record que tinc de la porta de cal Guarda.

Tot això passava a l’entrada de la casa, darrera la porta d’entrada. És un espai prou gran, amb tota l’amplada de la casa i una llargada similar, que li donava l’aspecte d’un espai quadriculat. Per entrar a cal Guard calia superar un esglaó cec, vull dir que la porta topava amb ell i no passava per sobre. La porta s’obria per l’esquerra i al mateix cantó s’iniciava una baixada al soterrani, de terra, que a la nit em semblava fosca com la gola del llop. Al mateix costat hi havia l’escala que pujava als pisos i a la paret del davant de la porta hi havia una finestreta, que donava a l’habitació on dormia la padrina. Al costat de la finestra, una cortina feia de porta del passadís que conduïa al menjador. A la paret de la dreta, hi penjaven els comptadors, algunes claus i altres estris que no recordo però que segurament eren molt necessaris.  

En Joan, el fill del Blai i la Cinta, després de sopar acostumava a fer una visita a la Plaça. Sovint arribava quan nosaltres ja havíem sopat o just estàvem escurant els plats. I es repetien parts de les escenes passades abans. Primer ens mostrava la sorpresa que havia manifestat abans la Cinta i després la seva potent veu alegre com la del Blai omplia el petit espai del menjador. En Joan no tornava mai tard de la Plaça, perquè l’endemà havia de matinar i havia d’anar a fer el jornal. Així que cada dia s’allitava aviat.

Qui més aviat anava a dormir era la padrina. Normalment, quan arribàvem des de Barcelona, ja estava dormint o si més no estirada al llit. Quan arribàvem, només els pares entraven per saludar-la. Jo no la veia fins l’endemà al matí. Tot el que havia viscut aquell dia eren moltes coses, potser masses pels meus tendres anys, i encara n’havia de viure moltes més durant els dies futurs. És per aquest motiu que no dubtava gens quan m’ordenaven anar a dormir. L’endemà ja en proporcionaria noves vivències sorprenents.