19. L'Orfeó Capçanenc i el seu Esbart Dansaire

     Fa molts mesos que he deixat de banda aquest bloc, però és clar que he estat treballant amb temes que estan estretament connectats amb Capçanes. És el cas que des de la meva jubilació he anat treballant sobre el que va ser una de les peces més importants de la vida cultural de Capçanes durant els anys 1920 i 1930, és a dir, l'Orfeó i l'Esbart Dansaire de Capçanes.

     El dissabte 16 d'abril, una setmana abans de Sant Jordi, vaig tenir el goig de fer la presentació del llibre que porta aquest títol: LOrfeó Capçanenc i el seu Esbart Dansaire. L'acte tingué lloc a local de La Pedrera, de Capçanes, amb la presència de força públic. A la taula, des d'on vàrem dirigir unes breus paraules, m'acompanyaven l'alcalde del poble, Joan Carles Garcia Vaqué, el director de l'Arxiu Comarcal del Priorat, Jaume Teixidó i Montalà, i un veí del poble, l'Antoni Bonfill, que des del gener de 1915 m'ha facilitat, amb molta generositat, tots els documents que tenia per tal de fer més fàcil la meva feina, i que ja considero un nou amic.

      Als dos primers haig d'agrair, a més a més i així ho vaig fer constar a l'acte, que volguessin aportar els diners necessaris per tal que el meu treball tingués la visibilitat d'un llibre ben imprès. A més no van deixar-me sol en aquest acte de presentació, i tots tres varen dir unes paraules de presentació abans que jo em dirigís al públic allí reunit.
     Com que és impossible reproduir el que els meus companys de taula varen expressar, només em queda reproduir el text que jo vaig llegir en aquella oportunitat, perquè s'entengui millor tot el treball que he realitzat en escriure aquest llibre: els motius que van dur-me a realitzar-lo i la importància que el tema va tenir per a Capçanes durant una dècada, en la que el poble va lluir amb llum pròpia en el despertar espiritual del Priorat.

   

Presentació del llibre L'Orfeó Capçanenc i el seu Esbart Dansaire

     És possible que hi hagi més d’una persona que es pregunti: «Com és que un barceloní, gairebé un desconegut per a la majoria, s’atreveixi a escriure un llibre sobre Capçanes o una de les nostres entitats?» 

     Doncs certament sóc un barceloní i ben cert també que sóc bastant desconegut per a la majoria. Però crec que això no m’impedeix sentir-me un més quan sóc entre vosaltres, perquè el meu pare era capçanenc. Aquí era i sempre serà conegut com el Sisco de Cal Guarda. I a ell li agradava proclamar que era fill de Capçanes.    

     Poc abans de jubilar-se va voler comprar una casa al poble, per poder passar-hi els mesos climatològicament més favorables. I així ho va fer, juntament amb la meva mare, la Dora. Però des de molt abans, van ser tantes i tantes les vegades que ens parlava del seu poble i tantes les que havíem vingut a veure la família, que jo poc a poc vaig anar deduint, seguint la seva terminologia, que si ell era fill de Capçanes jo devia ser nét del Priorat.       

     Han sigut els records de les coses que el meu pare ens explicava els que han fet que, arribat el moment de la meva jubilació, jo també hagi retornat d’alguna manera a Capçanes. Ara, que disposo de moltes hores lliures, després de complir amb les meves obligacions de marit, pare i avi, he decidit dedicar-ne una bona part a l’estudi d’aquelles coses de les que em parlava el pare.

     I això és el que he anat fent des de ja fa uns quatre anys. I aquest n’és un primer resultat. Abans de decidir-me a investigar sobre l’Orfeó i el seu Esbart, primer volia conèixer una de les figures importants en la història d’aquest poble, n’Abdó Barceló i Ciurana. Però vaig saber que altres persones estaven treballant sobre aquest mateix personatge,  i aleshores vaig decidir-me per estudiar una de les obres que ell més va estimar: l’Orfeó Capçanenc.   

     Entrant, doncs, directament en la presentació del llibre, començo per la portada per explicar que la senyera que hi figura fa una clara referència al catalanisme implícit en totes i cadascuna de les actuacions dels Orfeons de Catalunya. Va ser en l’assemblea de la Unió Catalanista a Manresa, l’any 1892, quan es van posar les «Bases per la constitució regional catalana», i en la següent assemblea, celebrada a Reus, la Unió Catalanista es va proposar un ús habitual del català a tots els àmbits de la vida quotidiana.

     És per aquest motiu que en l’acta de la constitució de l’Orfeó Català, datada el 6 de setembre de 1891, s’explica que a l’article 7 s’adoptà el català com a llengua de l’entitat perquè els principis, els mitjans i les finalitats de l’orfeó eren essencialment catalans, perquè era una fundació radicada a Catalunya, els precedents en entitats similars eren molt nombrosos, i que l’esperit dels allí presents era favorable a la llengua catalana.     

     Va ser, doncs, des de l’aparició de l’Orfeó Català i la de tots els altres orfeons que anaren sorgint, quan el cant coral va esdevenir una eina de catalanització, jugant-hi la llengua un paper preponderant.

     Els orfeons i esbarts eren catalanistes, doncs, però la seva funció primordial era expandir cultura per mitjà de les cançons i els ballets. I com qualsevol entitat formada per persones, els orfeons i els esbarts patien els disgustos i gaudien de les alegries dels seus components. L’Orfeó de Capçanes va patir els problemes derivats de les imperfeccions personals i va gaudir les alegries que són fruit de l’entusiasme col·lectiu.

     Aquest entusiasme col·lectiu és el que voldria que traspués el llibre que ens ha reunit. Perquè l’existència de l’Orfeó i del seu Esbart Dansaire, com de la seva secció infantil de Rítmica i Plàstica, i també del seu quadre escènic d’actors aficionats va ser l’obra d’un entusiasme col·lectiu gens habitual en pobles tan petits com Capçanes, segons es desprèn de les cròniques de l’època. Un entusiasme col·lectiu que és format per la suma de cadascuna de les voluntats personals a col·laborar en l’esforç per assolir un objectiu comú.

     Aquesta unió de voluntats, amb l’esforç i l’entusiasme col·lectiu ja conformava una gran manifestació de vida espiritual. És a dir, d’esperits lliures que s’esforcen i perfeccionen les seves qualitats físiques en benefici de la bellesa musical, de la dansa, de l’art, que és com dir de l’esperit humà. I en això, l’Orfeó i l’Esbart de Capçanes van lluir amb llum pròpia i van ser portadors d’aquesta flama espiritual arreu on actuaven, ja fos al Priorat o fora de la comarca.

     D’això va aquest llibre que us presentem. Assajaré de presentar-lo breument. Aquest llibre està dividit en quatre parts i alguns apèndixs:

     A la primera part he intentat situar Capçanes en el context històric, geogràfic i polític del primer terç del segle XX, quan van formar-se els promotors de l’Orfeó i va crear-se l’entitat.

     A la segona part hi ha un record dels antecedents de l’Orfeó, és a dir, un recordatori de la Filharmònica, el cor de Clavé que van dirigir els germans Aleix i Rafel Barceló i Marco. A continuació hi ha tres capítols dedicats a les persones, segons el meu criteri, més decisives en la vida de l’Orfeó: el seu fundador i director, n’Abdó Barceló i Ciurana; el seu president honorari, en Salvador Estrem i Fa, conegut com el poeta del Priorat; i en Ramon Sedó i Borrell, de professió fuster, però convertit en fervent corresponsal de Capçanes en múltiples publicacions. Aquesta segona part acaba amb la descripció any per any, de totes les actuacions de l’Orfeó i de l’Esbart, que he pogut documentar.

     A la tercera part, hi ha reunits els set escrits que n’Abdó Barceló va publicar al setmanari La Veu de Tarragona sobre música i dansa, i també diversos parlaments de presentació abans de les actuacions i d’agraïment al final, de n’Abdó Barceló i en Salvador Estrem generalment, però també diversos escrits d’altres autors en les publicacions de l’època, sobre l’Orfeó i l’Esbart Dansaire de Capçanes.

     La quarta part està dedicada exclusivament a l’Esbart Dansaire a partir de la dècada dels anys 1940. L’Esbart va revifar l’esforç i l’entusiasme col·lectiu del que abans parlava. Però les circumstàncies havien canviat tant, que per continuar el treball de recerca vaig tenir grans problemes a l’hora d’aconseguir documentació escrita. Amb tot, sempre que n’he trobat documents, també he destacat les actuacions.

     Després hi ha un capítol que es titula Capçanes en el despertar espiritual del Priorat on assajo d’examinar què significà la paraula espiritual en el context del primer terç del segle XX.

     Finalment hi ha quatre apèndixs, tots ells incomplets. La impossibilitat de consultar els llibres propis de l’Orfeó, actes de reunions, d’altes i baixes, d’actuacions, etc., etc., fa pràcticament impossible completar cap d’aquests apèndixs. El primer és una relació incompleta, o diguem-ne inacabada, dels components de l’Orfeó, l’Esbart i la secció de Rítmica i plàstica de totes les èpoques. Amb tota seguretat hi manquen molts noms, però només he pogut relacionar els noms que consten en les poques llistes que he pogut consultar. Així que disculpeu si no podeu trobar-hi el vostre nom o el d’algun familiar.

     El segon i el tercer apèndixs corresponen a la relació de cançons i la relació de danses i ballets interpretats per l’Orfeó i l’Esbart Dansaire. Tinc per cert que també són unes relacions incompletes.

     I el quart apèndix tracta d’una tradició molt arrelada a Capçanes: el teatre. Més que una relació, en aquest cas l’apèndix vol rendir homenatge a tots els aficionats al teatre que Capçanes sempre ha tingut.

     Finalment hi ha una relació de les fonts documentals de les que m’he servit per escriure aquest llibre, i a continuació un Índex Onomàstic de noms de llocs, entitats i persones que hi són citades. En qualsevol cas, disculpeu-me les imperfeccions.

     I, al final, abans de l’Índex general, hi ha unes quantes il·lustracions de documents i fotografies. Possiblement en trobaríem de millors o d’altres en les que hi podrien aparèixer més persones. Però no deixen de ser unes il·lustracions significatives, mai hem pretès que fossin exhaustives.

     Aquesta és l’obra i aquest és l’esperit que m’ha portat a treballar i a publicar aquest llibre sobre l’Orfeó Capçanenc i el seu Esbart Dansaire. Treball que he realitzat pensant en el meu pare, en honor de Capçanes i en el de tots els capçanencs.

     Permeteu-me afegir un parell de coses més. A les pàgines d’introducció he dedicat una part als agraïments a totes les persones que m’han aportat informació o m’han facilitat la recerca del tema que ens ocupa. Però ara voldria fer tres distincions. La primera és per agrair a l’Ajuntament de Capçanes, que faig individual en la persona de l’alcalde, Joan Carles Garcia i Vaqué, en representació de tot el consistori, per fer possible l’edició del llibre i d’aquesta presentació. La segona és pel director de l’Arxiu Comarcal del Priorat, Jaume Teixidó i Montalà, que també ha fet possible l’edició d’aquest llibre, però que a més ha cregut en mi, fent que sentís la confiança necessària per a finalitzar la meva investigació. La tercera distinció és per la meva esposa, Mª Neus Cussó i Viltró. Haig de confessar-vos que durant tot el temps que he dedicat a treballar en aquest llibre, sovint he viscut en un asteroide, com ho feia el Petit Príncep. Durant aquest temps, he baixat i he tocat de peus a terra, només de tant en tant. Aquestes absències, no físiques, però sí espirituals, les ha sofert amb molta paciència la meva esposa. I a més de mostrar-me aquesta infinita paciència, també m’ha donat tot el suport i m’ha ofert la seva ajuda en tot moment. És per aquesta raó que considero que aquest llibre també és una mica seu.

     Ara sí, per acabar només em queda dir-vos que desitjo que gaudiu de la seva lectura tant com jo he gaudit confeccionant-lo. Moltes gràcies.