18. La padrina Teresa

Els catalans tenim una expressió ben singular: «Veure la padrina». La fem servir quan volem indicar que ens hem fet mal, ens hem donat un cop i tenim un dolor molt fort o una gran sentida.

Però en general, la paraula padrí- padrina l’utilitzem per designar les persones que presenten generalment un infant a les fonts baptismals, contraent així l’obligació d’educar-lo cristianament a falta dels pares. Per extensió, també s’atribueix a les persones que assisteixen als qui reben els sagraments de la confirmació, del matrimoni, i també de l’ordenació sacerdotal.

Fins ara, gairebé tothom ha tingut un padrí i una padrina, com a mínim. Bàsicament els del bateig. Rarament recordem si hem tingut padrins de la confirmació. I possiblement recordem més els padrins del nostre casament.

Ara, quan moltes criatures no són batejades, no s’ha perdut del tot la tradició dels padrins. Sense que tingui exactament el mateix significat, els padrins d’ara caldria que es fessin càrrec de l’educació dels seus apadrinats en cas que faltessin els pares? Jo penso que sí o almenys caldria tenir-ho en compte a l’hora de triar padrins. Però no necessàriament.

La societat ha atribuït als padrins unes competències molt peculiars. Així, una d’elles és la dels regals. El padrí, en general però per norma no escrita, és l’encarregat de regalar la mona per Pasqua. I això encara no ha prescrit. Per molt moderns que siguem o ens diguem que som, les tradicions no desapareixen així com així.

Però no tots els padrins o padrines són iguals. Però hi ha una altra mena de padrins. És a dir, una accepció diferent de les paraules padrí-padrina. En molts indrets de Catalunya, aquestes paraules serveixen per designar les persones de molta edat o que semblen vells per l’aspecte, el seny, etc. En aquest sentit, segurament potser tots ens hem referit a persones d’una certa edat com als padrins o les padrines.

L’àvia materna, per exemple. L’àvia Teresa era la padrina per excel·lència. A la família sempre ens hi hem referit com «la padrina». Mai hem tingut dubtes. Tothom sap que és ella, l’àvia Teresa. Realment, és cert que era padrina d’algun dels seus néts o nétes, però no era padrina per aquest motiu. Era la padrina per ser la més vella de la família.

Jo vaig conèixer l’àvia Teresa quan ja era una padrina, una persona de molta edat. De complexió aparentment feble, baixeta, arrugada, vella i envellida, de petit mai em vaig preguntar com ho havia fet per parir i criar deu criatures, totes sanes, totes formoses. I no ser fins quan vaig tenir prou capacitat de raonament i de reflexió que vaig començar a admirar-la i a estimar-la.

No recordo haver-li dit mai que l’estimava. És veritat que quan viatjava de Barcelona a Capçanes ens omplia de petons, amb la seva boca desdentada, i jo també li feia dos petons, un a cada galta. I després la veia traginar per la casa, de la seva cambra al menjador, l’entrada i el portal i a la quadra. Però aleshores no era conscient de la seva grandesa.

No fa massa vaig llegir al Quadern gris d’en Josep Pla la descripció d’una àvia, que bé podria ser la de qualsevol de nosaltres:

     «És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas, feineja dues o tres hores sense parar, entra i surt de l’hort, puja i baixa de dalt, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla —sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense donar la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert...»

Va ser molt més tard quan vaig adonar-me que aquella velleta, tan petita, la meva padrina, la nostra, havia sigut molt gran. A principis del segle XX parir deu criatures i que les deu visquessin no era gens corrent. Eren moltes les criatures que no superaven els primers anys de vida i a la majoria de cases de pagès hi havia decessos prematurs. No va ser el cas de cal Guarda, a Capçanes. L’àvia Teresa va parir deu fills, cinc nenes i cinc nens, i tots van viure amb salut, fins a l’edat adulta. I la majoria, van arribar també a ser padrins i padrines.

Jo també he arribat ja a ser avi. És a dir, jo també ja tinc una edat, i en conseqüència també sóc un padrí. I potser és ara més que mai que recordo la padrina. Tinc records d’infant i algunes fotografies, poques. Però n’hi ha una, la que segurament guarda tota la família, en la que és acompanyada pels seus deu fills. Aquesta fotografia es va fer el dia que es va casar la petita de cal Guarda, la Maria. Hi ha diverses fotos d’aquell esdeveniment, però les millors es van fer a la plaça Nova. 

Segurament la millor de totes és la que hi ha els deu germans amb la padrina. Però aquí hi faig aparèixer la padrina Teresa amb els néts que hi van poder assistir. Hi ha una gran diferència d’edats. Em refereixo, és clar, entre els cosins. D’una banda els grans: Llorenç, Joan, Pere i Teresa. I per l’altra, els petits: Carles, Jordi i Teresa. Curiosament, en aquesta foto hi ha reunides tres Tereses. Més endavant la família va incorporar una Mª Teresa.

Aquestes fotos del casament de la Maria i el Joan són a totes les nostres cases. Però n'hi ha d'altres que segurament no les tenim i/o no les hem vist mai. Per un motiu que desconec, jo guardo una foto de la padrina, asseguda al costat de l’avi Joan i darrera en Blai i en Pere. Imagino que quan es va fer el meu padrí Joan ja no vivia a Capçanes. Ho imagino per l’edat dels dos joves. No és una bona foto, perquè precisament la padrina està retocada (aquesta tècnica és prou antiga), però és una de les poques fotos que guardo de la padrina que no sigui una de la col·lecció del casament abans esmentat i que imagino que pocs coneixeu.

No sé quantes fotos de l’avi Joan hi ha per les nostres cases. Jo només tinc aquesta. Almenys que jo recordi. A la foto, la padrina està asseguda, però gairebé sembla que estigui dreta. Sembla com si no tocaria de peus a terra si estigués ben asseguda. En canvi, l’avi Joan no solament està ben assegut sinó que sembla que dret era molt més alt que els seus dos fills. En l’estatura, els nostres pares més aviat van semblar-se a la padrina.