20. El meu padrí Joan i la tieta Emilia

De petit, quan vivia a Sarrià amb els pares i la meva germana, els únics familiars que vivien al mateix barri barceloní eren els tiets Joan i Emilia, i els cosins Llorenç i Jordi.

La distància entre les dues cases era escassa, no gaire més d’uns 200 metres. Això permetia que els veiés sovint. I mica a mica vaig anar coneixent coses i més coses d’ells i de la relació familiar que ens unia.

El tiet Joan era el germà gran del pare. El primer de deu germans, cinc nois i cinc noies. El pare sempre explicava que els avis no van perdre cap fill. Que tots els nascuts van sobreviure. I ho repetia sovint perquè aleshores la mortalitat infantil era molt més alta que no pas ara.

El cas és que a cal Guarda més aviat es passava gana i el tiet Joan va marxar de Capçanes ben jove per guanyar-se el jornal i es va instal·lar a Barcelona. Al barri de Sarrià hi havia una gran casa pairal, coneguda com a Can Ponsic, i va trobar feina allí.

No sé quants anys després el meu pare, en Sisco, el sisè dels deu germans, també va marxar de Capçanes per guanyar-se el jornal, i també va treballar a Can Ponsic.

La finca era gran, molt gran. El pare ens explicava històries i la molta feina que hi havia a la terra. Ell, que venia de pagès, va treballar-hi com a pagès. En canvi, pel que recordo del què m’havien explicat, el tiet Joan tenia una feina més reposada i neta: controlava les entrades dels visitants a la finca. En l’actualitat la finca és de propietat municipal, seu de la policia municipal del barri i d’una escola de música, entre d’altres coses. Des de l’avinguda Josep Vicenç Foix la vista de can Ponsic és la que recull aquesta foto:

 Recordo que jo jugava a futbol a la Plaça de fra Eloy, al davant mateix dels caputxins de Sarrià, amb els altres nens que anàvem a catequesi, i la pilota se´ns penjava sovint a la finca de Can Ponsic. Per recuperar-la, saltàvem dintre la finca pujant la paret ajudats del tronc d’un plataner i els forats que s’havien format a la mateixa paret de la finca. Per la banda oposada, la finca arribava al passeig de la Reina Elisenda i baixava fins darrera la tanca posterior dels caputxins, a tocar de la masia que posteriorment es convertí en el Club Tenis Barcelona.

No sé ni com ni quan els tiets Joan i Emilia es van conèixer i es van casar. El que sí sé és que els meus pares es van conèixer a Can Ponsic, perquè la meva mare, la Dora, va arribar des de Puentedura (Burgos) als setze anys i va entrar a treballar igualment a Can Ponsic.

Després va passar el que va passar, vull dir la guerra, i només recordo que molts anys després, nosaltres vivíem a Sarrià i els tiets Joan i Emília, en Llorenç i el Jordi, també.

Quan jo vaig néixer, el meu padrí va ser el tiet Joan. La padrina era una coneguda de la mare, perquè em sembla que no era de la família. Jo la visitava al taller de cosir mitges de senyora, al carrer Bonaplata de Sarrià.

El pare i la mare treballaven a l’empresa d’uns italians, els Lepori. Aquests tenien una industria de productes farmacèutics, que fou molt coneguda, per nom Ausonia. Eren un pare i tres fills. Només recordo el nom dels fills: Vittorio, Roberto i Luís.

El tiet Joan regentava una bodega i venia vins a granel. Recordo que la bodega era una nau més ampla que llarga, i tenia un sostre molt alt. Possiblement ho veia així perquè jo era molt petit. La bodega era plena de botes de vi, grosses, mitjanes i petites. Però dominaven les grosses.

Els clients hi anàvem amb garrafes o ampolles i ell ens servia els litres que demanàvem. Però també servia a domicili. No sé quants serveis feia, però recordo que conduïa un Citroën 2CV tipus furgoneta, amb el que transportava les garrafes de vi i d’oli. Un dels seus principals clients eren els propietaris de la finca coneguda com la Vil·la Cecília, davant mateix del convent de caputxins.

De tant en tant, el tiet Joan em deia que passés a saludar la tieta Emília i jugués amb el Jordi. El cosí Llorenç és divuit anys més gran que nosaltres, i el primer record que en tinc és del dia del seu casament al monestir de Poblet, quan jo només tenia set anys. Ho recordo perquè en Jordi va fer-hi la primera comunió, i era al mateix any que la vaig fer jo, l’any 1954.

Segurament deuria veure en Llorenç alguna vegada abans, però no ho recordo. En canvi, a la tieta Emília sí que la recordo. Sé que la seva família era d’una casa pairal de Rubí.

A la casa dels tiets s’hi entrava pel carrer Jordà, fent angle recte amb el de la bodega, el carrer Canyelles. Però entre la bodega i la casa hi havia una font i unes escales, que salvaven l’alçada que hi havia amb el carrer del Trinquet, que passava per darrera la bodega i que portava al carrer Pedró de la Creu, per sota de la muralla del jardí de casa dels tiets.

De fet la casa on vivien els tiets tenia dues entrades. Una era la del jardí i per l’altra s’entrava directament a la casa. Jo acostumava a entrar pel jardí. Recordo haver-hi jugat i fins en guardo algunes fotos. Per l’entrada principal de la casa vaig entrar-hi quan ja era gran. Aquesta foto correspon als anys dels que començo a tenir memòria, feta davant al carrer, davant de casa, a Sarrià. La paret del fons va suportar moltes pilotades meves. 

A casa dels tiets Joan i Emília no recordo haver-hi vist mai en Llorenç, el gran dels dos fills de la casa. En canvi sí que recordo haver jugat amb en Jordi, perquè tenim la mateixa edat. A més, durant un curs vàrem coincidir en el mateix col·legi i classe: l’Institut Montserrat, on teníem el senyor Pedro de professor.

El tiet Joan, el meu padrí, era bastant més gran que el pare i això es notava en la cara. Segurament era el més baixet dels germans, si més no dels nois, i, a l’edat de quan jo en tinc memòria i per les fotos que he vist més endavant, més aviat estava un xic gras. Recordo especialment les seves rialles, quan parlant amb el pare recordaven anècdotes de quan vivien a Capçanes. Aquelles estones, els feien molt de bé i jo crec que se sentien molt pròxims. Aquestes xerrades acostumaven a ser a casa nostra, quan el padrí ens visitava de tant en tant. El pare també pujava a comprar vi alguna vegada, o per un encàrrec concret, però eren visites molt curtes. Era quan el padrí ens visitava a casa quan tenien lloc aquelles divertides xerrades.

La tieta Emília no la tenia tan tractada, perquè quan jo pujava a comprar vi a la bodega del meu padrí havia de tornar ràpid a casa perquè normalment era poca estona abans de l’hora del dinar. Però les vegades que entrava a casa seva, com he explicat abans, molt sovint ella estava preparant també el dinar del dia. Crec recordar que era bastant escrupolosa amb la neteja del menjar. No sé si era més alta ella que el padrí, però a mi m’ho semblava. I recordo especialment el seu caminar. Posteriorment vaig saber que era perquè patia de peus plans. En això m’hi assemblo, perquè ara haig de portar plantilles pel mateix motiu. Tenia una altra característica molt accentuada, la veu. La tieta Emilia parlava molt lentament, com assaborint cada paraula que deia, i amb una gravetat molt fonda, que a mi em semblava que arrancava des de molt endins. El seu tracte amb mi sempre va ser molt afectiu, però alhora no la trobava tan pròxima com el padrí.

El padrí Joan no només va ser el germà gran del pare. També va ser el meu padrí. I va ser, juntament amb la tieta Emília i el Jordi, els qui teníem més pròxims a casa. Des de que jo tinc memòria, en Llorenç ja no vivia amb ells.