16. L'avi Joan

     Jo no vaig tenir la sort de conèixer l’avi Joan. Només vaig conèixer l’àvia Teresa, la padrina. Però a casa, el pare, en parlava sovint de l’avi. I en guardo un bon record. Sí, és possible que tingués una idea massa extrema de l’autoritat paternal, però no convé malparlar d’una persona sense tenir en compte l’època i l’entorn en els que va viure.

     De fet, pel que sé, l’avi era un home molt recte. Potser per aquest motiu fou designat «guarda» a Capçanes. Ofici, que a la fi va donar nom a la família. Així és quan em presento a qui no em coneix, explico que jo sóc el fill del Sisco de Cal Guarda. I tothom em situa exactament. Ja sap que als seus darrers anys el pare caminava amb dificultats, però tenia constància i una tossuderia a tota prova. I que la mare era la Dora, etc, etc.

     No, no puc explicar massa coses de l’avi, però treballant amb documents sobre alguns afers del poble, n’he llegit un que estic segur parla de l’avi. És un escrit de l’Abdó Barceló i Ciurana, publicat a La Veu de Tarragona, el dissabte 12 de juny de 1926. El seu títol no indica pas que hagi de parlar de l’avi, però la seva lectura val la pena per diverses raons. La primera per conèixer, ni que sigui per lectura, una mica més sobre el món de les cireres, i la principal, per descobrir-nos la persona de l’avi, que es correspon totalment amb la imatge forjada a partir dels relats explicats pel pare, però que alhora l’enriqueix una mica afegint-li una vessant nova.

 Portada de La Veu de Tarragona, del 12/6/1926,

amb les primeres línies de l’article que reproduïm seguidament.

     L’Abdó Barceló era possiblement la persona intel·lectualment més ben preparada de Capçanes perquè havia fet estudis universitaris, i no obstant això trobem faltes ortogràfiques en els seus escrits. No és gens estrany. Durant molts anys després de fer-se públiques les «Normes» de Pompeu Fabra, a les redaccions dels diaris no hi havia prou correctors i l’aprenentatge personal era difícil. Aquest va ser un tema de debat recurrent, durant anys. Es per aquest motiu que em sembla correcte reproduir els texts antics tal com foren escrits.

     Sense més dilació, aquest és l’escrit d’Abdó Barceló:

«Les cireres

   Estem en front de l’agonia de les cireres. Els blats rosseigen i la seva daurada cabellera, ens fa pressentir, una sega imminent.

   L’estiu avença: la calor, penetra fins al cor de les cases i els fruits amb lenta parsimònia, esdevenen sucosos i madurs.

   De tots els fruits que la naturalesa ens ofereix generosa, en el seu retorn a la vida, la cirera n’és el primer. Tota roja i molsuda, sucosa turgent i lluenta, vos fa sentir la primera cirera, tota la voluptuositat d’un primer petó.

   Cada comarca, té les seves preferències per una varietat específica, que per aquest motiu, hi predomina absolutament.

   Si a Lleida tenen la «garrofal» i al camp de Tarragona canten les excel·lències de la de «cor de colom», nosaltres cel·lebrem la finor i delicadesa de la cirera «brancal».

   És evident que tots els fruits tenen una varietat que hom la prefereix a les altres per la seva exquisidesa. Així, l’aristocràcia de les avellanes és la «negreta», de les olives «l’arbequina», de les peres d’estiu la «camosina», de les prunes la «claudia» i de les nostres cireres la «brancal».

   Són les cireres brancals, d’una rojor esmortuïda, flonges, de pell finíssima, molt sucoses, i creixen per les branques en tota la seva llargada.

Cireres brancals: foto extreta de l’article «Les cireres i Sant Isidre»,

de Josep Santesmases, publicat al diari El Punt, el 24/5/2006,

i reproduït al blog «Amics arbres, arbres amics».

   Per a qui li plagui força d’enfilar-se als cirerers, cap altre cirera pot lluitar-hi amb avantatge.

   Posades al cistell i presentades a taula, prenen tot seguit, un aspecte desagradable. Les cireres brancals són tan fines i delicades, que no volen ésser tocades ni matxucades. Són fetes per a ésser menjades de l’arbre estant. Si pujeu a la branca i en colliu una de sencera i bonica, tingueu la certesa de que mai ningú no l’ha tocat; de que no ha rebut altres carícies que les del sol i de la rosada.

   Jo he sigut sempre un gormant de la fruita i encara més de la fruita primerenca, i les cireres que han alegrat moltes hores de la meva infantesa, que’m plavia de fermen arrecades, poalets i ninots, són avui per mi, igualment cel·lebrades, amb aquella il·lusió d’infant, i els hi he cedit sempre un lloc preferent a la meva taula i han sigut sempre al seu temps, el meu únic berenar.

   Jo en conec molts, per als quals la cirera ha perdut terreny en el seu afecte, considerant-la com un fruit de quarta categoria, propi tansols per a fer bonic a l’arbre i per a divertir a la quitxalla.

   Aquesta consideració, és força generalitzada i fa que hom pugui menjar cireres a qualsevol cirerer impunement. Això, ve a recordar-me un fet un xic pintoresc de la meva infantesa.

   Les cireres brancals eren ja ben madures, i en sabíem un cirerer enorme que n’estava carregat. Al bo de la migdiada, en mig d’una calitja sufocant, tres amics i jo, que entre els quatre no devíem tenir gaire més de 25 anys, ens dirigírem decidits al lloc del cirerer tant cobejat. Ja el teníem al devant. Què bonic que era! Com n’estava carregat! Les branques tocaven a terra blincades per la pesantor del fruit madur, que semblava que demanessin ploroses la nostra agilitat i carpanta que els hi alleugerís aquella càrrega feixuga, que amenaçava trencar-les irremissiblement. Nosaltres que allavors enteníem perfectament el llenguatge de les plantes i sobretot dels arbres que estaven carregats de fruita madura, ens enfilàrem al cirerer amb un xic més d’il·lusió que gana. Ningú dels quatre no deia res: menjàvem i prou. No podíem perdre el temps: anàvem per feina. D’aquesta guisa, aviat quedàrem tips.

   Ja volíem baixar del cirerer, quan tot d’una sentim una lleu remor de passes; ens girem i veiem avançar amb pas feixuc, un home amb gorra d’uniform, era el guarda. La nostra primera idea fou de baixar de l’arbre i arrencar a córrer tot seguit. Més com fer-ho, si el guarda era ja tan aprop?... a més portava escopeta... i de què ens serviria córrer? Optàrem per quedar-nos a dalt de l’arbre i esposar en últim terme la nostra pell a les ires del guarda que era el terror de la quitxalla.

Guardia Forestal, de finals del segle XIX, segons una aquarel·la

de Juan Topete. Publicada al blog «Esmemoriáus».

   Ja era sota el cirerer i encara res no ens havia dit. Potser no ens ha vist, pensàvem nosaltres. S'asseu a sobre d’una pedra vora la soca que ens havia servit per a pujar a dalt de l’arbre; es lleva la gorra, deixa a terra l’escopeta i l’enorme bossa de pell, s’aixuga la suor amb la mànega de la camisa, esbufega, i per fi es treu la petaca i fa un cigarro. Nosaltres a dalt, quiets, arrapats a la branca, sense respirar, tansols el cor ens feia un tic-tac escandalós. Mentres tant, l’home seguia fumant tranquil·lament, i no portava trasses de marxar d’aquella sobra que tant a meravella l’acollia. Fins que la xafegor amollaria, amb tota seguretat que el guarda no rependria la seva tasca. Ell, tranquil, vinga fumar un cigar darrera l’altre i nosaltres vinga a patir d’esperit a dalt del cirerer. Havia passat més d’una hora i encara no es movia. Per fi es posa la gorra, es penja al coll la bossa i l’escopeta i es prepara per marxar. Els moments són solemnes, i terriblement emocionants. Marxaria per fi sense fixar-se en nosaltres? Ja s’en va... el nostre cor s’aixampla. A una vintena de passes, es planta, mira a son entorn... es gira envers nosaltres... arruga el front... ens ha vist.

   “Ah, estàveu aquí dalt, eh?” (bé prou que ho sabia). Nosaltres tinguérem d’agarrar-nos fortament a la rama per no caure de l’espant. “Ja esteu baixant d’aquí perquè tinc ganes d’afusellar-vos a tots quatre. On s’és vist?” Tremolant de por i plorant esparverats, baixàrem del cirerer. Un cop tots a terra ens diu el guarda en veu solemne: “Arrenglereu-vos”. Vaig sentir tota l’angoixa d’un condemnat a mort. “Jo no ho faré més” (dèiem plorant amargament. “Tant se val, ara ja no hi sou a temps” i feu com qui carrega l’escopeta. I com els nostres planys anessin pujant de to, veient-nos la mort a sobre, el guarda esclafí en una rialla estrepitosa. “No tingueu por” (ens digué). “Pujem tots al cirerer i atipem-nos de cireres. Però no toqueu mai més cap altra mena de fruita que allavors sí que no us perdonaré la vida”. I jo vaig sentir en aquell moment tota la joia de la resurrecció.»

     Jo tinc per cert que el guarda protagonista era l’avi Joan. L’Abdó Barceló va néixer l’any 1899. Deuria ser entre el 2005 i el 2007 quan els tres amics i ell van pujar al cirerer, perquè entre els quatre no passaven de 25 anys. Tot i que possiblement en deurien tenir més, perquè amb sis o set anys no es té la paciència d’esperar una hora dalt d’un arbre amb el guarda esperant a l’ombra de l’arbre. El meu pare va néixer el 1913 i ja feia molts anys que l’avi era guarda. I encara que per ara no tinc coneixement de quan va començar a exercir com a tal, penso que la facècia és pròpia d’una persona extremadament seriosa i recte, però que ja era pare de família, amb fills aproximadament d’aquella mateixa edat.