15. Els rentadors públics

A la dècada de 1950, els rentadors públics eren presents a la majoria de pobles.  I Capçanes també tenia els seus. A l’estiu, dels molts viatges i camins que feia amunt i avall amb els nois amb qui jugava, el que ens portava fins els rentadors públics sempre em resultava agradable. En primer lloc perquè són dins del poble i no calia anar lluny i després perquè aquell lloc el trobava refrescant.

Tots els pobles entorn de la Mediterrània han ideat espais públics de trobada i d’intercanvi. Pensem en l’àgora grega o en el fòrum romà com a lloc de trobada i d’intercanvi, encara que sabem que estaven reservats als homes. Però hi ha hagut altres espais públics, com els mercats o els banys, on les dones sí que prenien la paraula. I a més, també hi ha tots els espais relacionats amb les feines reservades tradicionalment a les dones. Per exemple, eren dones les que anaven a les fonts a omplir els càntirs i tots els altres recipients que calia per la casa i els rentadors públics era el lloc on les dones feien la bugada.

Això passava quan l’aigua corrent no era un equipament de primera necessitat. Amb la construcció dels rentadors públics, les dones van abandonar els bassiots dels barrancs, les basses de les rieres o dels horts, on generalment rentaven agenollades. Però la comoditat dels rentadors, generalment coberts, no les alliberà de la feixuga feina de fer la bugada. Així ho descriu l’escriptor reusenc Xavier Amorós, en el seu llibre Tomb de ravals:

«Fer la bugada era tota una epopeia no gens brillant. Significava realitzar una sèrie d’operacions que tenien per objecte netejar la roba. I tot això sense tenir aigua a les cases, sense safareigs als domicilis. Mare de Déu de la Riera, quina pallissa. Les dones que també havien de parir, de criar els fills, teixir draps, cosir-los, apedaçar-los, netejar la casa, pastar farina, portar el pa al forn, i si eren al camp, fer feines de la terra; i aguantar unes i altres, la libido, més efervescent, de l’home, no tan extenuat, al final del dia; a aquestes dones, els calia fer la bugada, sense aixetes que ragessin, sense detergents ni suavitzants, sense cap mena de màquina».⁽¹⁾

Habitualment feien servir sabons casolans, que es feien aprofitant l’oli sobrer. Costum que encara perdura en algunes cases, tant de poble com de ciutat. Hi havia el sabor moll i el fort, que s’enduria amb el pas del temps i s’havia de fregar repetidament sobre la roba, raó per la qual les dones preferien el sabó moll.

Els rentadors de Capçanes es van construir l’any 1932, en temps de la Segona República. Són dos grans safareigs, ubicats a diferent nivell. En el més alt hi ha un brollador al mig,  i el del nivell inferior rep l’aigua del primer. El segon correspon al de rentar i el primer serviria per esbandir. 

Recordo ara l’anècdota que ens explicava el pare quan parlava de la roba neta i pensava en la seva germana Pepa. No sé si es pot ubicar quan ja hi havia rentadors, però deia que la Pepa, la primera i única noia dels sis primers fills dels avis, havia d’anar a rentar la roba de tota la família i s’hi passava tot un matí. Quan tornava a casa, ben carregada amb la roba neta, ell i algun altre dels germans li feien bromes pesades sense miraments. El pare ho explicava ben penedit, però el fet corrobora el comentari de la cita anterior.  

Però els rentadors públics també servien per més coses que per rentar la roba. Ho expliquen molt bé Dolors Joanpere i Isabel Martínez en el seu article «Aigua i sabó: quan les dones anaven als rentadors» al nº 40 de la revista tarragonina Kesse, dedicat al treball de la dona. 

 

A la dècada dels anys 1950, les nenes hi anaven amb les mare i rentaven les robes de les seves nines. Quan els nens hi anàvem, normalment hi havia poques senyores fent la bugada. Quan elles ens veien arribar canviaven de conversa. Nosaltres fèiem tombs esperant que marxessin per entrar a jugar-hi. Portàvem barquetes de fusta amb veles, fèiem vaixells amb trossos de suro o barquetes amb paper de diari, fins que es desfeien amb la mullena. Així que podríem dir que els rentadors públics per mi van ser un espai d’una bona amistat infantil.

Per fortuna, fa temps que els rentadors públics s’han convertit en espais que ja no són necessaris. Però sortosament no s’han fet desaparèixer. Algunes propostes, com les de la revista Kesse o les mostres fotogràfiques sobre els rentadors que s’han passejat en els últims anys per diversos municipis de la comarca, com per exemple a la veïna població de Marçà a cavall del 2006 i el 2007, han reivindicat l’esforç dels braços femenins rentant la roba per a tota la família. I amb el pas del temps, els Ajuntaments ordenen els elements que contenen trets de l’arquitectura tradicional urbana del Priorat i presenten la sol·licitud al Consell Comarcal perquè siguin declarats bens culturals d’interès locals.

A continuació podreu llegir còpia del punt 10 de l’Acta de la Sessió Ordinària Núm. 3/2012 del Ple del Consell Comarcal del Priorat del 29 de Novembre de 2012:

 

El dimarts 11 de Desembre de 2012, el núm. 284 del Butlletí Oficial de la Diputació de Tarragona, publicava l’anunci 21/2012, amb l’acord del Ple abans esmentat.

Des de fa aproximadament un any i mig, doncs, els Rentadors Públics de Capçanes, com també la Font Antigua i el Dipòsit Regulador, són Béns Locals d’Interès Cultural.

Recentment, en el ple del 19 de febrer d’enguany, els regidors i l’alcalde de Capçanes prengueren un acord a fi de restaurar els antics rentadors públics i sol·licitar, amb aquesta finalitat, un ajut a la conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.

A continuació reprodueixo la part de l’acta d’aquest ple municipal, en el que consta aquest acord:

 ____________

1.- AMORÓS, Xavier: Tomb de ravals, Editorial Empúries, Barcelona, 1998.