14. La Fou

Tothom a Capçanes coneix La Fou, com a mínim n’ha sentit a parlar. Però no tothom ha pujat fins l’indret de la muntanya on és ubicada, potser perquè no ha sentit la curiositat o ha tingut la motivació suficient.

Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de llegir la descripció que de la seva pujada a La Fou en va fer l’Abdó Barceló Ciurana. Aquesta descripció, bastant detallada, va ser publicada en dues meitats al setmanari «La Veu de Catalunya» el 3 i el 10 de març de 1928.

És una descripció tan interessant que penso pot interessar a tots els qui ja coneixen La Fou, com també als qui amb aquesta lectura puguin trobar motius per atrevir-se a fer una passejada per conèixer-la. La transcripció que en faig és total, és a dir, conservant la totalitat del text i la mateixa  ortografia:

«La Fou» i els seus  satèlits 

Motivació.— Algú, d’observació restringida, de juí poc sòlid i que tingués un xic desviat el sentit de la ponderació, encapçalaria de segú, aquestes ratlles, mica ençà, mica enllà, d’aquesta conformitat: «En el nostre recó de mon...»

A mi em desplau, per tal com és inexacte. Prefereixo aquest altre: En el nostre petit paradís, on mai no passa res: on tot és immutable des de l’horitzó etern que ens envolta, fins al tarannà de la gent. En aquesta clapa de terra incomparable, que amb tot i ésser eternament la mateixa, cada claror la fa semblar diferent i fins la mateixa naturalesa es complau, en animar la seva gençor, vestint-la de gales ben diverses a son caprici; aquí, que per llei natural, es viu poc a poc, amb calma i mesura; sense alts ni baixos, ni sotracs en la vostra ruta de sempre, tot esdeveniment capaç d’alterar el ritme feixuc d’aquest estat de coses, constitueix una aventura.

Estem voltats de montanyes prou altes i belles. Una sensibilitat mitjanament afinada, sols pel goig de superar aquell obstacle i poder admirar al final, el panorama esplèndid que el cim més alt ens ofereix, sentiria fretura de pujar-hi sovint. Nosaltres, no trobem mai l’hora propicia per fer-ho; estem millor al fons de la vall; diria’s que hem heredat la mateixa mandra que tenien els Grecs, de pujar a l’OLIMP.

Diumenge passat, una llevantada, que va durar gairebé dos dies sencers, s’ho emportava tot. A més a més, plovia, i no hi havia aixopluc segur. L’aire, huracanat, rebotia la pluja contra les cases. I tot anava a l’aigua. Semblava com si tots els esperits de la calamitat s’haguéssin confabulat per a provocar un malestre poc freqüent.

A les 8 del matí del dilluns, el meu pluviòmetre, marcava els 130 mm. Jo vaig dirme: La terra ja estava assaonada pels 200 i pico de mm. Que varen caure a finals de tardor. A més, la riera de la Fou, que jo veig de casa estant, brandada esbojarrada... res, que a hores d’ara, la Fou deu sortir abundosa, i jo no ho he vist mai. Aquesta tarde, dic a un amic, si no plou, anirem a la Fou.

***

Ja som a l’aigua.— Havent dinat i a cavall de dues mules feixugues, empreníem la marxa, amb l’esperit un bon xic sadollat d’exaltació tartarinesca.

Calia travessar la riera de la Vall, part de sota del seu aiguabarreig amb la de Marsà.

L’aigua éra tèrbola. Les mules, poc versades en passar arreu-arreu, es resistien amb tossuderia a fer via per aquela ruta de fons inconegut. Calgué tustar-los fortament l’anca molsuda, per tal de que perdessin la por. Al fi, es convenceren, que no hi havia altre remei per el seu mal, que obeir. I riera endins s’ha dit. L’aigua els hi arribava a frec a frec de la panxa. Havíen perdut la por, i amb la base del pit, tallaven la corrent talment com si fós la pros d’un llaút.

El pitjor de tots els obstacles, i està clar, el que ens feia més por, ja éra superat amb èxit. De totes maneres, no podíem cantar victòria, doncs el camí que havíem de seguir, i la riera de la Fou, es troben encara tres vegades i si bé no hi passa tanta aigua com després de l’aiguabarreig, baixa més acanalada i amb més fúria. El meu company em treu de dubtes i em diu: aquesta és més clara i els animals l’embestiran sense por. I així fóu.

***

El Barbull.— A uns 200 m. de l’aiguabarreig i a banda esquerra en sentit ascendent, hi neix el Barbull. Es una escletxa de roca a peu pla del rierol. En temps de grans pluges, hi surt un brollador d’aigua d’uns tres o quatre pams d’aixecada. Una dotzena de metres més amunt, en una recolzada del rierol, hi neix un altre barbull, que no s’enlaira tant com l’altre. Ambdós, desplacen una deu d’aigua com el cos d’un home.

***

La font Boja.— Ningú no ho diria en temps de seca, que per entre el pedruscall d’aquell marge caigut, s’hi amagui una font tan caudalosa. No sé d’on li pot venir aquest nom, perquè, en aquest cas, ésser boja, voldria dir, que fós una font intermitent, d’aquelles que surten quan tenen el dipòsit plé, encara que sia al pic de l’istiu. Però, la nostra font boja, jo no l’he vista mai rajar, més que en temps de gran saó.

***

Uials.— Anant fent via camí de la Fou, terme i coronament de la nostra excursió, una remor eixordadora d’aigua clara, vos trasbalsa els sentits. A qualsevol lloc, hi ha un uial d’aigua. A sobre d’una llitera; a la part baixa d’un marge; a l’escletxa d’una roca... a tot arreu. Sembla que el mon, es liquidi.

Deixem la darrera giragonça de la riera de la Fou. Ja fins que hi siguem allí mateix, no tornarem a trobar-la; i enfilem-nos montanya amunt, amb el desig d’arribar-hi prompte.

***

La Sendal.— Llàstima que uns quants anys enrere, tallessin aquelles freixes formidables, que remataven aquest recó deliciós i eren son millor ornament...

El camí descriu un angle agut amb una davallada intensa en el vèrtix. Allí mateix, i tenint a una i altra banda, una superba coronisa de pedra, que en un dels costats serveix de basament al mas del Collet, hi ha el bellíssim recó de la Sendal. L’aigua devallant a gotes per aquella coronisa, hi ha construït uns estalactites capriciosos i unes coves de poca grandària que poden visitar-se. Al bell mig, la tosca hi ha fet un pla inclinat tot ennegrit per la molça, per on s’hi escorra un filet d’aigua com el braç, que a mig aire, es bifurca en dos braçals d’aigua escumejants, que semblen unes qües de cavall blanc.

***

Aquest camí de la Fou, que en dies de gran saó, tot regalima d’aigua clara, sembla fet exprofés, per a preparar el vostre esperit, a una bona impressió ulterior: és el preàmbul més escaient d’una apoteosi memorable: la Fou.

El mas Collet actual.

En aquest curt trajecte de la Sendal a la Fou, el camí fa una petita giragonça per deixar pas al barranc de Portadeix que per cert també s’havia adonat de la mullena. Mentre travesseu la petita fondalada d’aquest barranc, i fins que ja esteu de tornada, no es possible sostenir una conversa en tó menor. La remor eixordadora de l’aigua vos obliga a alçar la veu d’una manera poc freqüent.

A poques passes, i a banda esquerra, la riera de la Fou que forma un corrent ràpid i ben notable, bramula imponent.

 

Velles senyals, que encara marquen l’indret.

Tombem la darrera recolzada que passa frec a frec de l’aigua, i per entre una flota de pins ufanosos, contemplem bocabadats, el terme de la nostra ruta.

La riera que continua muntanya amunt, fa allí una doble giragonça. I a ma esquerra, la deu de la Fou, que naix a mig aire de la montanya, aflueix a la riera, galopant vertiginosament. Heus ací un riu, que naix al cor d’una muntanya. L’aigua claríssima, topa amb violència contra les roques negroses i cantelludes, i us dona de lluny, la sensació d’un riu d’escuma.

No n’hi ha pas prou en veure-ho de front i des de la banda oposada de la riera. Es precís anar fins a la mateixa cova. Hem afrontat més d’un perill per a arribar-hi i no caldria sinó, que ara que ja quasi hi som, tractéssim d’escatimar un petit esforç per tal de deixar plenament satisfet el nostre anhel.

Hem baixat de cavall. Les mules estan ja fermades a la soca d’un pi. Seria una imprudència voler travessar la riera a cavall. Aquí, l’aigua té males burles. El llit de la riera és roca dura i l’aigua hi passa acanalada i amb fúria. Molt serà que riera amunt, no trobem una passera apropòsit per a traspassar-la. Hem fet diverses temptatives i a la fi, hem trobat passera al barranc del Ramé, part damunt del uials de les Portasses.

Això ha comportat uns dos kilòmetres de volta. El nostre desig de veure la Fou, ha estat exacerbat en grau superlatiu en aquesta passejada amb la qual no comptàvem de bell antuvi. Fet i fet, però, encara hi hem guanyat, doncs hem vist els dos uials esmentats que naixen a una i altra vessant del barranc del Ramé i gairebé l’un enfront de l’altre. Aquests uials, surten únicament en èpoques de grans plujes i treuen quiscun d’ells, de dues a tres moles d’aigua.

Tornem a desfer el camí per la riba oposada. Aquí no trobem més que un entrebanc: el barranc del Tortó. Aquest no és de témer, doncs la seva conca de recepció, és molt més reduïda que la del Ramé. El passem sense dificultat, i amb precipitació, iniciem la marxa envers la cova de la Fou. Uns brucs, uns pinetells, uns romanís i uns cascolls atapeïts, ens priven de fer via; mes nosaltres avancem decidits en línia recta, en sense entretenir-nos en buscar les tresqueres. La remor de l’aigua ha esdevingut més clara i eixordadora... Ja hi som. Allí, en un esglaó de la muntanya, una cova. La cova de la Fou, que vomita un riu d’aigua clara.

M’assec a una roca d’aprop de l’aigua. Encenc una cigarreta i la fumo extasiat. Un no es cansaria mai de mirar-ho. El veure brollar de sota terra una deu d’aigua tant formidable, amb tot i ésser la cosa més natural del món, té un no sé què d’extraordinari que un hom no encertaria a explicar. En quant a mi, sols diré que aquella visió m’anava interessant per graus i si no hagués estat la pluja que de sobte s’inicià i que prometia ésser copiosa, qui sap, quan hauria trobat l’hora de retornar a casa. Aquell doll d’aigua que surt tranquil·la de dintre de la gorja i que de sobte s’estimba blanquíssima roques avall, constitueix un espectacle meravellós, envolcallat amb un vel i amb i amb unes remors de misteri que el fan doblement atraient.

En el mateix lloc de l’aiguabarreig de la Fou, amb la riera que ve de muntanya i a peu pla del llit de la riera, hi naixen una infinitat d’uials que procedeixen de la mateixa deu. A un recó mig amagada entre la brossa, hi naix la font de la mata. Tant aquesta com aquells, surten tot l’any caudalosíssims.

Al meu company li calgué insistir dues o tres vegades abans no vaig decidir-me a empandre el retorn. Ell deia: no comprenc perquè t’hi estàs tanta estona mirant-ho. D’aquestes coses, tant n’hi ha en cinc minuts, com en deu hores. Oh, no ho creguis pas, amic. D’aquestes coses no n’hi ha mai prou. Sempre són iguals, i sempre diferentes. Encara que m’hi estés tota la vida mirant-ho, de segur que no hauria ben coordinat les meves suggerencies. La pluja s’anava accentuant per graus. Una nuvolada negríssima venia de llevant que amenaçava rabejar-nos fins al moll de l’os. Fóu precís rendir-se a l’evidència i empendre a tota pressa el retorn.

No tardàrem en retrobar les mules i tot seguit iniciàrem una marxa forçada.

El record d’aquesta excursió em serà sempre grat. Oh, i que bell seria tot això       —vaig exclamar—  si tot l’any ragessin aquestes fonts amb la mateixa empenta! De totes maneres, si no haguessin destruït els boscos que allí hi havia, qui sap si bona part de l’any podríem contemplar aquest succés notabilíssim. Mes, avui que no hi queden pins a n’aquelles montanyes alteroses; que la devastació ha arribat fins als llocs més ignorats, la sortida d’aquelles fonts ens proporciona un plaer intens, però fugaç com un bon dia d’hivern, com un cant de Rossinyol.

Si aquestes fonts rajéssin sempre, el recó de la Fou seria un lloc de turisme, visitadíssim; ara per obra i gràcia dels destructors, o per la manca d’unes lleis severíssimes dictades ad hoc, no pot ésser-ho més que pels veïns de les viles properes, amants de les nostres belleses naturals i que estan en tot moment a l’aguait de qualsevol avinentesa.

Mentres fèiem via per aquells camins fangosos em deia per els meus endintres: les nostres muntanyes són belles, sublims. Està vist, però, que ésser sublim un minut, una hora,... una setmana, no costa pas gaire. El mèrit està en ésser-ho sempre.

Plovia a bots i a barrals. Jo anava ben equipat i res no em calia témer. Però el meu company no havia estat previsor i la poca roba que portava s’anava empapant d’aigua que éra un gust. Es veu que sota la pluja, també feia les seves reflexions, encara que un xic humides.

—Vols cobrir-te amb aquesta manta que sobra? —vaig dir-li—.

—No t’apuris per mí. L’aigua podrà travessar-me la roba i arribar fins a la pell. Més, t’asseguro que a la carn no hi arribarà.

Són molts els qui poden confirmar aquesta descripció, més o menys en els mateixos termes, mentre que alguns altres només hem pogut contemplar el forat, perquè quan hi hem pujat no solament no plovia sinó que no havia plogut des de feia molts dies.

Ara, el camí de La Fou és ben senyalitzat.

Potser per aquest mateix motiu, la descripció de l’Abdó Barceló Ciurana, que era Enginyer Agrònom i fou batlle de Capçanes, em sembla més valuosa. Però sense pluja abundant durant dies i dies, només queda el consol d’una fotografia al davant mateix de La Fou.

 

Testimoni.