12. La font de Santa Rosalia

Una de les escapades més habituals amb els nois amb qui jugava en els meus estius a Capçanes era anar a la Font de Santa Rosalia.

Aquesta font està situada a només 300 metres del poble i per tant aquest trajecte el fèiem ràpidament, sobretot perquè el recorregut més habitual és sortir del poble pel carrer Major, que acaba amb una pendent tan pronunciada que convida a córrer. Al final de la baixada enfilàvem per la drecera que comença al costat del transformador i travessa l’olivar per enllaçar amb el camí de La Serra d’Almos. Uns metres més enllà giràvem a l’esquerra i ja arribàvem a la font.

En realitat, mai parlàvem de la font de Santa Rosalia. Parlàvem de Les Canals. Va ser molt més tard quan vaig conèixer el nom exacte de la font. O de les fonts. En realitat es tracta d’un espai molt pròxim al poble, d’un evident valor natural, en el que hi ha la font o fonts de Santa Rosalia. Ragen gairebé a nivell del terra dia i nit i, segons la creença popular, l’aigua té virtuts medicinals.

 Una vegada arribats a l’indret, els nois ens repartíem per les diverses distraccions que allí hi trobàvem. A mi m’agradava pujar i baixar del tobogan. M’agradava perquè el pare en parlava quan explicava les seves aventures de nen i de jove, abans de marxar del poble. Aquest tobogan no és res més que una gran pedra, d’aproximadament un metre i mig d’alçada, que vista de perfil té la forma d’un triangle rectangular i que, després de tant baixar-hi de cul molts i molts nois al llarg dels anys, la cara descoberta de la pedra ha esdevingut relliscosa.

 D‘altres nois anaven al costat de la font, passant o saltant per sobre de les pedres col·locades sobre la riera de Capçanes. Per sota d’aquesta passarel·la, l’aigua reposa una estona abans de seguir el seu camí, formant un bassal al peu d’una gran pedra, des d’on els nois es tiraven de cap i de totes les maneres, com si d’una piscina es tractés. Almenys era la piscina del poble a la dècada dels anys 1950.

Altres vegades ens posàvem a pescar en la mateixa bassa. Amb un senzill bastó i un cordill, que mai vaig saber d’on sortia, intentàvem pescar els petits peixos que nedaven tranquils quan ningú els feia companyia banyant-se en la seva peixera. Era una pesca totalment esportiva, pel gust de pescar. Separats de l’esquer, els peixos eren tornats a l’aigua immediatament. 

Quan el grup de nois era prou nombrós jugàvem a amagar-nos darrera els arbres o les roques de l’entorn. L’espai és prou gran com per córrer una bona estona fugint o  retornant més ràpids que el perseguidor. Amunt i avall, corríem tant que jo arribava a la nit força cansat.

De tornada al poble, sovint anàvem a passar pel pont del tren. Però d’això ja en parlaré en una pròxima ocasió.

De gran he tornat moltes i moltes vegades a les Canals. He vist els canvis que ha sofert de mans de la Forestal, com diuen al poble. He vist com la vella passarel·la de pedres es convertia en una catifa de ciment. He vist com hi posaven taules i bancs de pedra, i uns fogons per fer-hi graellades.

He vist els efectes de les riuades, al punt d’endur-se els fonaments de la muralla de protecció. He vist com la bassa on m’havia banyat de petit s’ha omplert d’herbes i ara gairebé ni es veu. He vist com hi van passejant a passar-hi una estona alguns capçanencs, i com arriben cotxes carregats de garrafes i furgonetes carregats de bidons.

Han canviat tantes coses! Però l’aigua és la mateixa, vull dir les fonts, que sempre ragen, contínuament. I crec que encara té virtuts medicinals. Ho crec perquè el pare sempre deia que en podies veure tanta com volguessis, que si ho feies a pleret mai et faria mal. I no solament no m’ha fet mai mal (Santa Rosalia hi deu tenir-hi mà en això), sinó que quan arribo a Capçanes la primera visita que faig és a les Canals per omplir un parell d’ampolles.

11/06/2014 – Actualització: En ocasió de la 8ª Trobada de la família Marco de Cal Guarda, mentre passejava amb les meves netes per les Canals, vaig tenir molta satisfacció comprovant que la Dora, la néta gran, també s’ho passava bé baixant pel tobogan com molts anys abans havien fet el seu pare, el seu avi i el seu besavi.